dilluns, 10 de febrer de 2014

Kanelbullar

Lo prometido es deuda! Així que aquí va la meva experiència fent kanelbullar...

Finalment vaig blindar un cap de setmana per fer el ronso, gaudir de la companyia familiar sense fer res especial, allò especial era compartir el temps a casa. Coneixedora d'aquesta previsió, vaig anar a comprar cardamom durant la setmana, l'únic ingredient que em mancava per comprar, un cop aconseguit el sucre granulat la revetlla de reis, aprofitant que es preparen els tortells.

Com podeu veure aquí, amb tutorial de vídeo inclòs, la recepta no és difícil, però requereix dedicació i certa destresa. Així doncs, com era la primera vegada, el pare de la baldufa i el nino va estar pendent d'ells. La propera vegada, però, la vaileta de la casa també hi participarà.

Pel que fa a la recepta, només vaig canviar un element, la mantega que vaig fer servir és la que normalment empro, la mantega Cadí. Per tal de poder estendre-la bé sobre la massa, vaig treure-la a l'inici de preparar-ho tot i la vaig tallar a trossets perquè s'estovés. 

Animeu-vos a provar-ho, l'experiència és fantàstica. Sé que jo tinc la càrrega emocional del meu vincle amb Suècia, però de debó que és un plaer. Amassar ha estat tota una experiència, la textura era formidable i relaxava molt. Jo no vaig tenir ganes d'amputar-me cap braç! I menjar-s'ho... mmmm! Qui millor ho va resumir va ser ma mare, que va dir "Sabe a Suecia" i em va fer feliç.

Us deixo amb una seqüència de fotos...

















Nota: Fer fotos amb les mans llefiscoses és complicat, així que no totes les imatges tenen la qualitat que m'agradaria...


divendres, 7 de febrer de 2014

Unides per les rialles

“Així que si et cases anirem de comiat a Port Aventura, eh?” M’escriu la meva amiga Anna, la meva vital amiga que viu a Lisboa. Somric, sé que ha sentit La Tribu, hi he enviat un comentari que han llegit. No és la primera vegada. A centenars de quilòmetres de distància ens uneixen una veu i unes rialles. Un espai d’optimista desconnexió. L’Anna s’hi sent identificada, jo tinc una rialla igual de contagiosa que ella, les dues ens sentim vinculades a una persona que no coneixem, però que ens fa passar estones molt agradables dibuixant-nos desenes de somriures als nostres rostres. La Tatiana.

Feia setmanes que no la sentíem, l’enyoràvem. Una amiga m’explica que li sona que havia tingut un càncer. Faig recerca i descobreixo que és així i imagino que la maleïda malaltia l’ha tornat a posar a prova. Els dilluns encenc la ràdio amb ganes de tornar a sentir la seva veu, però passen les setmanes i la por va creixent. 

Ahir, després de sopar i un cop la mainada dormia, encenc el twitter i em colpeix la lectura d’una piulada de l’apreciat Eduard Voltas “Consternat per la mort de la Tatiana Sisquella. Em cago en lo més sagrat. Això no és just.” Reacciono amb incredulitat i poc a poc em vaig emocionant. Continuo mirant el twitter, on se segueixen comentaris de tristesa i records en formats diversos. Ploro. No la coneixia, tan sols l’escoltava i, ella, de tant en tant em llegia algun comentari. Però em fa ràbia la pèrdua d’una persona així, plena de vida, de riures que restaran per contagiar i projectes que no veuran la llum. Una dona massa jove que era exemple d’una generació de dones que empenyem cap a un futur on se’ns tingui més en compte.

Em passo més de dues hores llegint comentaris i articles. Arribo a l’escrit de l’Albert Om, no en sabia la dimensió de la seva complicitat, però quan els sentia en antena alguna cosa es transmetia. Ploro de nou. Què bonic és tenir un amic així, que escrigui aquestes paraules de tu, però aquestes paraules no s’haurien d’haver escrit mai tan aviat. 

Aquest matí les ràdios s’han aixecat de dol, i jo recordo a la meva amiga Anna. Li envio un whatsapp “Bon dia guapa. No sé si la teva connexió amb Catalunya t’ha transmès aquesta trista notícia, per si de cas... t’ho dic jo, perquè sé que ho voldries saber. S’ha mort la Tatiana Sisquella. Una abraçada, perquè segur que t’afecta com a mi.” No ho sabia i resta tocada. Intercanviem alguns comentaris i li recomano l’article del seu amic Om. Una estona més tard m’envia un missatge “Plorant al metro”, uns minuts després “Un cop més, una lliçó, fem-li honor i no oblidem mai d’estimar la vida amb força!!”


dilluns, 13 de gener de 2014

Reflexions de baldufa (#2)

La baldufa de la casa dóna per molt i avui no puc evitar escriure sobre una de les seves ocurrències de fa un parell de dies.

Teníem la tele posada, no sé massa bé què feien perquè jo no li estava fent cas. De cop la baldufa em diu...

Explicat així no li deveu veure la gràcia, però si us dic que estàvem mirant un dels anuncis de la nova campanya de la Generalitat "Separar bé els residus és un jo de nens", segur que canvieu d'opinió. A mi, com a mínim, em va arrencar un gran somriure. Però la pobra es va quedar amb un pam de nas quan li vaig explicar que era un anunci. Ella ha crescut en una casa on reciclem, devia pensar que si hi anava tenia possibilitats, jeje.

Aprofito per felicitar als responsables de la campanya. Crec que som molts els que agraïm el canvi d'estil per convèncer-nos que reciclar és necessari.


dimecres, 8 de gener de 2014

Reflexions de baldufa (#1)

Inspirada per la meva amiga de la taza amarilla i el seu apartat Palabra de Tortuga Ninja, he decidit iniciar un apartat similar, ja que la mainada ofereix moltes "microconverses ocurrents". Aniré recollint l'històric de la baldufa, i quan entenguem les coses que diu el nino, la cosa es multiplicarà per dos.

Comencem amb un parell de nadalenques:

Sobre el tió...


Sobre els Reis d'Orient...

dimecres, 27 de novembre de 2013

Calmant la nostàlgia nòrdica

El dia 15 de gener farà 9 anys que vaig agafar un vol que em va canviar la vida. M'encaminava cap a Estocolm, no sabia que m'hi trobaria, però tampoc quan tornés. La meva vida acabava una etapa, l'etapa universitària, i moltes altres coses també havien acabat.

Vaig fer un erasmus introspectiu que vaig aprofitar moltíssim, vaig viure experiències meravelloses i vaig gaudir d'un país bonic, però on no podria viure. Poder quan em jubili podria fer com els alemanys (viure-hi alguna temporada durant l'any), però tal i com estan les coses, no crec que mai m'ho pugui permetre. Suècia és un país preciós, però molt diferent al meu racó de món, al meu país. Enyorar el clima, els somriures al carrer i l'embotit se'm va fer massa dur.

Però l'altre dia, quan vaig haver de fer un treball amb la meva baldufa, una comporta d'enyorança es va obrir en algun raconet del meu cervell. Havíem de preparar un full amb imatges i paraules sobre algun país, per tal que la baldufa ho pogués explicar als seus companys de classe. Vam buscar imatges de l'hotel de gel, d'animals com l'ant i dels dolços suecs. Quins dolços! I quin enllaç directe amb els records.

Fika by Marta Vargas

Fa temps que cerco receptes per internet, però no me'n surto. Una vegada vaig trobar una d'un pastís de pastanaga que va quedar com una argamassa difícil d'ingerir. Els pastissos acostumen a quedar-me molt bé, així que devia ser la recepta... no m'he atrevit a fer cap altre intent, perquè no veig res que em desperti prou confiança. Però ara, gràcies a una bona amiga, he fet una petita troballa.

La meva amiga, coneixedora dels meus sentiments, va descobrir a través d'Instagram el portal Northern Journals, que tot just s'acaba d'estrenar, i me'l va passar immediatament. Us recomano el portal i me'n declaro ferma seguidora. L'estètica és deliciosa (la responsable de les fotografies és la que va captar l'interés instagramero de la meva amiga) i transmet amb detall l'essència de la vida allà dalt, incloent receptes, que acaben d'estrenar amb les mítiques kanelbullar! Jo ja estic trigant massa a fer-les... Quan les cuini, prometo compartir el resultat. 

Ja hi heu donat un cop d'ull? I què, compartiu el meu somni de passar-hi part de la jubilació?

dimecres, 6 de novembre de 2013

Arracades

La meva baldufa ja porta arracades. Es fa gran...


Quan vam saber que era una nena, vam tenir clar que no li posaríem arracades en néixer. Mons pares ja ho havien fet amb mi, i ens semblava una bona decisió. Bàsicament per dos motius, perquè fa mal i és molest, i perquè comporta imposar quelcom.

Ho explico millor. Fer uns forats a les orelles d'una personeta que acaba d'arribar al món ens semblava absolutament innecessari, és una acció que fa mal. Dur arracades molesta, i a prou coses s'ha d'adaptar el nadó com per a sobre fer-lo dormir fregant-se unes orelles adolorides.

Per altra banda, no ens agradava la idea d'imposar uns forats que seran per a tota la vida sense que la persona en qüestió pogués dir la seva. Sí, evidentment hi ha moltes coses que li venen donades i ella no tria, però uns forats a les orelles és una marca per al seu cos, i volíem que ella prengués la decisió. Sí, sé que alguns de vosaltres direu que ara tampoc ha triat ella. Doncs jo us responc que no podem infravalorar la nostra mainada, i que ella sempre sabrà que això ha estat decisió seva, igual que jo ho vaig saber gràcies als meus pares. Fer partícips als nostres infants en allò que els afecta és una de les pràctiques més importants per a nosaltres, creiem que és l'única manera d'educar persones responsables i segures.

Així doncs, després d'un temps de demanar-nos-ho, vaig entrar amb ella a la joieria on a mi em van fer "tres forats extra" quan era adolescent per tal que prengués consciència de en què consistia. Que els forats eren molestos de fer i que després les orelles les tindria uns dies sensibles. La meva idea era marxar a casa perquè tingués més temps per pensar-ho, però ho tenia tan clar que va dir que no marxava sense forats. Tota valenta i concentrada es va deixar fer, això sí, amb el segon va demanar que anés ràpid.

L'hauríeu d'haver vist, amb aquella cara d'il·lusió! Mentre sopàvem, de cop va dir "no em puc creure que ja tingui arracades!" Il·luminant la seva expressió amb un somriure d'orella a orella.

dimecres, 30 d’octubre de 2013

Panellets

Des que sóc mare hi ha una tradició que hem recuperat, fer panellets. Quin dolç tan bo i tan típic de la nostra terra! Hi ha coses que quan no tens mainada les deixes de fer, o les fas, però no tenen la mateixa màgia. Ara bé, quan les recuperes, no només la mainada gaudeix de l'experiència.

La recepta que fem servir a casa, requereix dels següents ingredients:
  • 1'5 kg d'ametlla mòlta
  • 1'5 kg de sucre
  • 2 ous
  • 2 patates
  • 400 g de pinyons
  • 300 g d'ametlla picada
  • 100 g d'ametlla marcona
  • 100 g de coco ratllat
En primer lloc, cal posar les patates a bullir amb la pell i moldre el sucre per tal que quedi "glas". Fetes aquestes prèvies ja podrem posar-nos a fer pròpiament els panellets, en concret, la massa que podem considerar la base. Només cladrà que barregem el sucre amb l'ametlla i els ous i les patates -cal tenir en compte que els ous i les patates han de ser en funció de la quantitat d'ametlla i sucre, ja que són els ingredients que permeten que la massa sigui homogènia.

Un cop feta la barreja tindrem la massa a partir de la qual anar fent les boletes i complementant amb altres ingredients. Nosaltres n'acostumem a fere de coco, coberts amb pinyos i ametlles picades, o amb una ametlla marcona a sobre. Per les de pinyos hem provat mil trucs, però al final tan sols serveix tenir moooolta paciència.




Ens surten uns 150 panellets, tots ells boníssims, només cal veure la foto. De manera que n'acaben menjant oncles, tietes, padrins, avis, yayes... i tot pel mateix preu que si n'haguéssim comprat uns 30.Calories a dojo, però que bé que es posen. Ara només cal esperar que baixi la temperatura perquè encara passin millor.