Quan vam saber que era una nena, vam tenir clar que no li posaríem arracades en néixer. Mons pares ja ho havien fet amb mi, i ens semblava una bona decisió. Bàsicament per dos motius, perquè fa mal i és molest, i perquè comporta imposar quelcom.
Ho explico millor. Fer uns forats a les orelles d'una personeta que acaba d'arribar al món ens semblava absolutament innecessari, és una acció que fa mal. Dur arracades molesta, i a prou coses s'ha d'adaptar el nadó com per a sobre fer-lo dormir fregant-se unes orelles adolorides.
Per altra banda, no ens agradava la idea d'imposar uns forats que seran per a tota la vida sense que la persona en qüestió pogués dir la seva. Sí, evidentment hi ha moltes coses que li venen donades i ella no tria, però uns forats a les orelles és una marca per al seu cos, i volíem que ella prengués la decisió. Sí, sé que alguns de vosaltres direu que ara tampoc ha triat ella. Doncs jo us responc que no podem infravalorar la nostra mainada, i que ella sempre sabrà que això ha estat decisió seva, igual que jo ho vaig saber gràcies als meus pares. Fer partícips als nostres infants en allò que els afecta és una de les pràctiques més importants per a nosaltres, creiem que és l'única manera d'educar persones responsables i segures.
Així doncs, després d'un temps de demanar-nos-ho, vaig entrar amb ella a la joieria on a mi em van fer "tres forats extra" quan era adolescent per tal que prengués consciència de en què consistia. Que els forats eren molestos de fer i que després les orelles les tindria uns dies sensibles. La meva idea era marxar a casa perquè tingués més temps per pensar-ho, però ho tenia tan clar que va dir que no marxava sense forats. Tota valenta i concentrada es va deixar fer, això sí, amb el segon va demanar que anés ràpid.
L'hauríeu d'haver vist, amb aquella cara d'il·lusió! Mentre sopàvem, de cop va dir "no em puc creure que ja tingui arracades!" Il·luminant la seva expressió amb un somriure d'orella a orella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada