divendres, 7 de febrer de 2014

Unides per les rialles

“Així que si et cases anirem de comiat a Port Aventura, eh?” M’escriu la meva amiga Anna, la meva vital amiga que viu a Lisboa. Somric, sé que ha sentit La Tribu, hi he enviat un comentari que han llegit. No és la primera vegada. A centenars de quilòmetres de distància ens uneixen una veu i unes rialles. Un espai d’optimista desconnexió. L’Anna s’hi sent identificada, jo tinc una rialla igual de contagiosa que ella, les dues ens sentim vinculades a una persona que no coneixem, però que ens fa passar estones molt agradables dibuixant-nos desenes de somriures als nostres rostres. La Tatiana.

Feia setmanes que no la sentíem, l’enyoràvem. Una amiga m’explica que li sona que havia tingut un càncer. Faig recerca i descobreixo que és així i imagino que la maleïda malaltia l’ha tornat a posar a prova. Els dilluns encenc la ràdio amb ganes de tornar a sentir la seva veu, però passen les setmanes i la por va creixent. 

Ahir, després de sopar i un cop la mainada dormia, encenc el twitter i em colpeix la lectura d’una piulada de l’apreciat Eduard Voltas “Consternat per la mort de la Tatiana Sisquella. Em cago en lo més sagrat. Això no és just.” Reacciono amb incredulitat i poc a poc em vaig emocionant. Continuo mirant el twitter, on se segueixen comentaris de tristesa i records en formats diversos. Ploro. No la coneixia, tan sols l’escoltava i, ella, de tant en tant em llegia algun comentari. Però em fa ràbia la pèrdua d’una persona així, plena de vida, de riures que restaran per contagiar i projectes que no veuran la llum. Una dona massa jove que era exemple d’una generació de dones que empenyem cap a un futur on se’ns tingui més en compte.

Em passo més de dues hores llegint comentaris i articles. Arribo a l’escrit de l’Albert Om, no en sabia la dimensió de la seva complicitat, però quan els sentia en antena alguna cosa es transmetia. Ploro de nou. Què bonic és tenir un amic així, que escrigui aquestes paraules de tu, però aquestes paraules no s’haurien d’haver escrit mai tan aviat. 

Aquest matí les ràdios s’han aixecat de dol, i jo recordo a la meva amiga Anna. Li envio un whatsapp “Bon dia guapa. No sé si la teva connexió amb Catalunya t’ha transmès aquesta trista notícia, per si de cas... t’ho dic jo, perquè sé que ho voldries saber. S’ha mort la Tatiana Sisquella. Una abraçada, perquè segur que t’afecta com a mi.” No ho sabia i resta tocada. Intercanviem alguns comentaris i li recomano l’article del seu amic Om. Una estona més tard m’envia un missatge “Plorant al metro”, uns minuts després “Un cop més, una lliçó, fem-li honor i no oblidem mai d’estimar la vida amb força!!”


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada