dilluns, 14 d’octubre de 2013

Neomasclisme

Llegeixo la columna d’avui de Carles Capdevila i m’agrada el nou terme que empra: neomasclisme. Juntament amb la companya Sílvia Casola –que també ha escrit al respecte- promovem cert debat sobre aquest concepte al twitter, on la gent se centra bàsicament en reflexionar si cal afegir el prefix neo, o ens hem de quedar amb masclisme a seques. 

A mi neomasclisme em sembla molt encertat, perquè com molt bé analitzen tan Capdevila com Cassola, ens trobem davant un nou escenari, amb noves eines que permeten un nou format de masclisme. Un control molt evident, però el perill del qual resideix en la normalitat de qui l’accepta. 


Referent a això, com a mare em pregunto si el control dels pares no hi pot influenciar. Hi ha molts pares que compren el mòbil per controlar als seus fills, que registren la seva habitació, que no treballen la confiança amb la seva mainada, interfereixen en la seva intimitat, no els expliquen mai per què, tan sols és un sí o un no “perquè ho dic jo”. No estan adobant el terreny a parelles possessives? Quina diferència hi ha en què un pare controli els fills amb el mòbil o ho faci la parella? Quina diferència hi ha entre que un pare entri a les seves xarxes socials per saber quins amics té, què fa, o quin noi li agrada, o ho faci la parella? Quina diferència hi ha en què un pare imposi què ha de fer o com es pot vestir, o ho faci la parella? 

Jo estic convençuda que donar llibertat i confiança als nostres fills es tradueix en responsabilitat i autoestima.

Però tornem al terme. Neomasclisme. També m’agrada perquè crec que hi ha tot un masclisme disfressat sota un fals alliberament de la dona que fa que aquest masclisme sigui encara més pervers. Un masclisme a qui està bé que la dona treballi fora de casa, sempre i quan segueixi sent la responsable de tot allò que succeeix a l’interior de les llars. Un masclisme que s’enorgulleix de les bones notes de la seva filla –i ho refrega al fill mandrós- però, alhora, només la nena para taula o frega el lavabo. Un masclisme que fa que les dones que llegeixen 50 ombres de Grey es considerin modernes. Un masclisme que prioritza el plaer sexual de l’home, per davant de la seguretat de les relacions, malgrat les floritures que es puguin practicar. Un masclisme que ven la imatge de dona alliberada sexualment, però sempre i quan no hagi trobat l’home ideal per casar-s’hi i tenir fills.  

Així doncs, per a mi hi ha dues cares d’un mateix neomasclisme. La seva arrel resideix en el masclisme, però hi ha quelcom diferent que fa necessari aquest prefix. Un “neo” que, alhora, refresca aquella mandra que a molts provoca reflexionar sobre masclisme, aquells que el consideren un anacronisme. El neomasclisme demostra que és un tema ben actual, i és una lacra social que cal combatre, perquè deixa morts pel seu camí, i emmalalteix la vida d’una part important de la nostra societat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada