divendres, 30 de novembre de 2012

Pànic als mocs


Esternut. Tos carregada. Esnifada humida. Indicis de mocs. Els mocs arriben i no pensen marxar. Tenir mocs és emprenyador, sempre has d’estar pendent de dur mocadors a sobre, el nas s’envermelleix, el cap s’emboteix col·lapsant les neurones... però ho acabes suportant, et resignes i mires de passar-ho tan bé com puguis.


Però quan ets mare, ai quan ets mare! Els mocs passen a una divisió superior i et provoquen pànic. Quan sents algun dels indicis en la teva mainada saps que comença una batalla esgotadora contra els mocs i les seves conseqüències. La meva baldufa té debilitat pels vòmits. 

I no us penseu que vomita amb avís a navegants i a plena llum del dia, no. Vomita quan va al llit, quan en estirar-se els mocs s’estenen malèvolament saturant les seves vies respiratòries i fent necessària l’evacuació sigui com sigui. Per sort, és cert que l’experiència és un grau i ja li coneixes els sons i saps quan està a punt de succeir. Però això fa que un neguit t’envaeixi l’organisme, l’estrès s’apodera de tu i fins que no l’agafes al vol i la portes al lavabo perquè descarregui, no pots descansar ni desconnectar. 

Ahir a la nit va tornar a passar, la baldufa mirava de dormir entre estossec i estossec i jo li preguntava si tenia ganes de vomitar. La pobra em deia que no, ella només devia voler dormir i descansar. De cop sento el soroll definitiu, l’agafo al vol i la porto al lavabo. Expulsió viscosa i pudent feta. Es torna a estirar, continua estossegant i li dono el xarop per a la tos. Deixeu-me que obri un parèntesi. Només li dono el xarop a la nit, per tal que pugui descansar, perquè durant el dia és bo que tregui la mucositat d’una manera més relaxada. Tanquem parèntesi. El xarop fa efecte i la baldufa agafa un son serè, la resta de la família també podem dormir. Dolços somnis.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada